|
|
El passat diumenge va tocar una escalada diferent, més exigent, més dura. La Banda de Tako ja té fama de ser-ho, i si veus la ressenya dius "serà per tant?" Doncs diria que sí, és una via on cal escalar i apretar en més d'una ocasió. Només la primera tirada ja et posa a to, es curteta però té prou ingredients per escalfar motors. La segona està molt ben assegurada, únicament el tercer clau està a punt de trencar-se, i és el pas més difícil. Però l'escalada de debò no comença fins a la tercera tirada, un diedre-bavaresa preciós, però difícil, encara que força assegurat. La quarta tirada és la més cabrona, des del meu punt de vista, perquè només té una xapa, gairebé tocant a la reunió, com si d'un reenviament es tractés, però el tomàquet ve més amunt, un muret tot de preses romes, sobretot si ho intentes pel dret. Molt expo i gens fàcil.  Passos forçats a la primera tirada El tercer clau de l'Ae de la cinquena tirada està a cal pistracs, per caçar-lo calen uns estiraments enormes. Més amunt, secció difícil a equipar. La sisena tirada torna a estar molt equipada i permet fer A0's si no vas sobrat en el 6b (jaja!), i la sortida és ben curiosa, penjant-se d'un Camalot nº3. I finalment, la setena i última tirada, té una segona meitat també difícil i a equipar, no saps mai si has de fer el cuc per dins o si és millor per fora... Crec que vam posar tot tipus de friend de l'Alien negre fins al Camalot 3, i si portes el 4, també el podries col·locar en una de les fissures obertes de la 5ª o 7ª tirada. Tascons també vam fer servir. Vam estar 5 hores per fer la via, el ràpel el vam fer per la Nifo, tot un luxe de dos parabolts grossos amb anelles en cada reunió. Amb 3 ràpels de 55/50/55 arribes gairebé a terra, al final desgrimpades una mica pel bosc.  Sisena tirada, la més difícil en lliure, però la més equipada Resum: La Banda del Tako, Roca Narieda, 18/7/2010 180 m d'escalada, màxim obligat 6a Via força equipada amb claus i espits, però s'ha de completar amb un joc de friends complert i tascons Cordada: Pau, Joan-Miquel, Wolfgang
Aquest dissabte hem anat a Ordesa a fer la Rabada-Navarro 16 anys desprès de mig fer-la fins la travessia, fugint espantats per uns núvols que ens van fer pensar que seria millor fugir a buscar la canal que hi ha al jardí penjat. Vaja cagada! Es un escape però cap a un final pitjor! Aquesta vegada varem acabar la via per on toca i es molt mes recomanable, menys exposat i mes segur "fugir" per la via! I quina via! Cada Rabada que faig acabo pensant en que sempre seré un mindundi al costat d'aquest parell de fora series que eren els manyicos. No ressenyaré res de la via apart de que es una clàssica que va rebuscat els passatges mes evidents dins de la lògica il·lògica que es enfilar-se per aquest caos de blocs desendreçats. La roca es de bona qualitat encara que fracturada fins el punt de desafiar les lleis mes elementals de la gravetat. Realment es un lloc on t'has d'habituar a força de mirar molt be l'estructura on t'estàs agafant i no pensar-hi gaire. Vist des de sota es irreal, i a mi m'agafen ganes de fugir d'allà. Realment has de fer un esforç i negociar aquells foscos pensaments interiors de "algun dia això anirà avall" amb arguments, "fa molt que hi son, esperem que no caiguin avui". Segur que tothom que escala a Ordesa els ha tingut en alguna ocasió.  julio Algun passatge esta una mica polit, però res que et condicioni. La via es va fent be, de caire atlètic, després de cada passatge que es posa dur sempre arribes a un bon canto que et dona aire. El grau es d'agafar-t'ho amb perspectiva i pensar on som. El sostre li donen VI B o + segons quina resse. Jo no ho vaig entendre i després d'uns passos fins sortint de la R, vaig passar directament al A0. Llavors es fa, però fa impressió. En els passos mes difícils la varem trobar pitonada però sempre amb alguna sorpreseta que s'arregla posant algun friendly. La resta, has d'anar posant coses al gust. La travessia per accedir als flanquejos que eviten el tram directe de mitja via, es bestial. No t'acabes de creure que sigui IV, i possiblement ho sigui, però collons, quines pessigolles a la panxa! Els últims llargs, xemeneies incloses, bestial.  carles L'endemà excursió de descans que es va convertir en un pateig guapíssim i llarguíssim que, entre la via de dissabte i l'excursió de diumenge, ens varem quedar tous tous. Anem fins a Goriz, creuem a l'altre banda fins les faldes del Tobacor i el rodegem seguint tot el murallam superior d'Ordesa, Fraucata i arribada a Cotatuero. Tornem a fer les clavijas i arribem al bus 8 hores desprès. Les vistes son de primer ordre, en un recorregut aeri que es per entretenir-se i contemplar a lo budista. Ordesa, tot plegat, de lo millor Us deixo links de picassa, un amb les meves fotos i l'altre amb les del Julio, que amb tota la seva moral de fotògraf amb aspiracions a paparazzi de les roques, es va carretejar una super Nikon reflex per tota la via. Resultat, fotos per avorrir i vuit hores fent la via... En els dos dies en va fer 490!!! Però tranquils, nomes n'he posat un breu selecció de... 70? i això que les de diumenge no en hi ha ni una! Be, allà estan... http://picasaweb.google.com/langas1/OrdesaFotosDeJulio#http://picasaweb.google.com/langas1/OrdesaFotosDeCarles#julio i carles
l'escalada, a part de mes coses, es un esport. com a tal, també es mou força vegades, per un esperit competitiu. sembla que de cara als demés, o perquè, ningú pugui dir, de cara a un mateix, estem obligats a fer sempre quelcom mes difícil, o mes llarg, o mes exposat... l'escalada a part d'un esport, es mes coses. hi han moments, temporades, situacions, que aquestes coses es converteixen en prioritaries, passar un dia escalfant-se al sol, riure amb el teu company de corda, trencar amb els maldecaps diaris, fruir del moviment sense esbufegar gaire...fer una excursió vertical. desprès de veure, o quasi imaginar per la boira regnant, la paret de canalda regalimant de cap a peus, canviem de plans i ens dirigim a un altre indret de la qual teníem la ressenya a la carpeta. havia llegit algun foro d'internet, que era un callo de via...i home, n'he fet de pitjors. descomptant els trams arrostollats, que ja esperem en una zona com aquesta, cada tiradeta te el seu muret o passatge bonic, tenint en compte sempre, la moderada dificultat de la via. només un parell de passos de V+ i l'entreteniment de anar equipant els passatges amb els teus catxarrets son les màximes dificultats del traçat, en definitiva, una via per iniciar-se a l'escalada clàssica, o per passar un diumenge com si estiguéssim collint bolets... RODAMÓNS DE BOSC 295mt 5c tascons i friends paret de la rufa 29 de maig del 2010 joan miquel el vell mariner i pau el del aserradero amor i pau per a tots vosaltres
les partícules de pols floten a traves del raig de llum que es cola per la finestra mig oberta i deixa en penombra l'habitació. les teves calcetes blanques, encara humides, resten tirades de camí on jeu el teu cos nu. les puntes dels teus dits apuntant inerts cap el cel. la meva mirada recorre tot el teu cos...el cabell desordenat que cobreix el teu coll esvelt, la pronunciada canal que et solca l'esquena de dalt a baix per on regalimen petites gotes de suor, les teves natges suaus i rodones, mig il·luminades i mig a l'ombra, allà on fa un petit plec amb la cuixa... recorro també el principi del teu cos, una cama recta i l'altre mig doblegada fins que fa un petit buit cap l'engonal, la pell encara mes suau a l'entrecuix i una taca de borrissol negre cobreix allò mes preuat, mes desitjat... el montgròs de montserrat...  els teus plecs veiem agulles com dits, suem per les canals i a través dels matolls, com cabells desordenats, observem plecs, turons suaus i baumes rodones...estem al cor de montserrat i tot parlant i parlant,ens plantem al cim del montgrós... que fem?, que no fem? doncs rapelem. la griviola bella, via guapa, al cor de montserrat, ens exigeix, sobre tot al jesus, posar-hi atenció. encara que l'hi marquen una obligatorietat de V+, i tot hi estant "restaurada" amb parabolts, resulta una escalada obligada i exposada en algun tram i en algun altre, equipable amb algun alien i friend mitjà. recomanable per la via i per l'entorn.  la teva esquena griviola bella montgros de montserrat 230mt 6a friends i aliens jesus i pau un dia prohibit sempre ens agradarà allò mes amagat...allò mes desitjat...allò prohibit... amor i pau
|
|
Passos forçats a la primera tirada
Sisena tirada, la més difícil en lliure, però la més equipada
Rss Comentaris